Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ocupen només el 2% del territori de Catalunya, però concentren el 43% de la població. La capital catalana, capital també -segons alguns- de la innovació, la tecnologia, el progrés, els congressos i la idea de smart city, entra sovint en conflicte amb la resta de Catalunya pel desequilibri territorial que provoca, per la seva petjada ecològica i pels impactes que genera.

Els parcs i jardins de Barcelona podrien tenir els dies comptats tal com els hem conegut sempre: verds, florits i amb gespa. La climatologia adversa que pateix la ciutat des de fa tres anys, amb una pluviositat minsa, i que aquest 2023 s’ha agreujat per l’impacte del fenomen natural que s’origina a l’oceà Pacífic conegut com El Niño en un context de crisi climàtica global, exigeix canvis urgents en el model de gestió pública del patrimoni verd de la ciutat i en la mentalitat de la ciutadania.

La sequera excepcional ha fet habituals les crides de les Administracions a la ciutadania per a l’estalvi i l’ús eficient de l’aigua potable: no entretenir-se sota la dutxa, tancar les aixetes quan sigui possible a l’hora de rentar plats o amb la higiene personal, no posar el rentavaixelles o la rentadora si no estan carregats, o instal·lar sistemes d’estalvi en el dipòsit dels sanitaris, formen part de la banda sonora d’aquests temps d’escassedat d’aigua de pluja.

Els experts i expertes d’Enginyeria sense Fronteres han respost un seguit de preguntes freqüents al voltant de la gestió de l’aigua a Barcelona i el seu entorn.

Els veïns i veïnes de Barcelona, des del 2012, reben l’aigua a través de l’empresa mixta Aigües de Barcelona, controlada pel grup Agbar -propietat de Veolia des del juliol del 2022-, La Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que gestiona l’aigua a 23 municipis, amb gairebé tres milions de persones -el 38% de la població de Catalunya-.

L’aigua que es consumeix a l’àrea metropolitana de Barcelona procedeix majoritàriament de fonts superficials de les conques dels rius Ter i Llobregat. També s’aprofiten algunes fonts subterrànies, a través de més de seixanta pous repartits entre els aqüífers de la Vall Baixa i del Delta del Llobregat, la Cubeta de Sant Andreu i el Pla de Barcelona, així com l’aqüífer del Besòs. Actualment també compta amb l’aportació d’aigua de mar dessalinitzada a les plantes del Llobregat (el Prat de Llobregat) i la Tordera (Blanes).

El passat 2 d’agost, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va decretar per primer cop l’emergència per sequera a 22 municipis. Una mesura que vol donar resposta a una realitat: les reserves d’aigua dels embassaments de les conques internes de Catalunya no superaven el 25% a principi de setembre. És una xifra molt inferior a la de l’any passat, quan estaven al 38%. L’excepcional manca d’aigua evidencia la importància que aquesta té per al consum humà, però també com a eix patrimonial i cultural de la ciutadania.

La política municipal de Barcelona és molt àmplia, perquè les competències municipals inclouen molts àmbits de gestió i regulació. Però si hi ha una àrea que pot presumir de lideratge és Urbanisme. En els dos mandats d’Ada Colau, aquesta tinença d’alcaldia ha tingut un paper molt rellevant com a proveïdora d’obra de govern, molt per sobre del rang que té assignat en l’organigrama. També ha estat un ariet en el terreny ideològic, materialitzant als carrers l’ideari del partit que ostenta aquesta cartera i la vara d’alcaldia, els Comuns.

El preu dels lloguers, l’augment del cost de la vida i els salaris baixos d’un model econòmic molt lligat al turisme precaritzen les condicions de vida de la classe treballadora a Barcelona i generen pobresa en àmplies capes de la població. “Les fortes desigualtats que hi ha a la ciutat són generades, en gran part, per la propietat privada, l’estructura de salaris i les polítiques migratòries.

El Ayuntamiento de Barcelona aprobó en 2018 la Modificación del Plan General Metropolitano (MPGM), por la que se obligaba a los promotores inmobiliarios a reservar el 30% de cada obra nueva a vivienda de protección oficial, así como en las rehabilitaciones que afecten a todo el inmueble y en los cambios de uso del edificio. Esta ha sido, sin duda, la medida de mayor calado de la alcaldesa Colau en materia habitacional.