Había una vez tres contenedores que eran hermanos y vivían en lo más profundo de un barco de carga. Se llamaban YangMing -“High cube”-, Amficon -“Amphibious container leasing”- y Containex -“La calidad también puede ser de segunda mano”-. Siempre habían sido felices en alta mar. Transportaban cajas de fruta, electrodomésticos, utensilios de todo a cien que luego se venderían en los bazares de los chinos [...]”.

Si la primera parte de este artículo -publicado en el número 161 de Carrer- hacía referencia a la brecha digital que el Ayuntamiento de Ada Colau ha generado al implantar un nuevo sistema de acceso al Park Güell para los ciudadanos de Barcelona -excepto aquellos que viven en barrios que el Consistorio considera colindantes al parque-, esta segunda parte aborda los trastornos que la nueva forma de acceso ha traído al barrio de la Salut, donde se sitúa la entrada principal -calle Larrard, Olot, Sant Josep de la Muntanya, Rambla Mercedes, etc.-.

La memòria d’un barri la formen cadascun dels seus veïns i veïnes, amb les seves vivències particulars i col·lectives, en un context històric i social compartit. Mogut per aquesta idea, Joaquín Cama Llena, veí del Parc de la Vall d’Hebron, va contactar amb el Casal de la Gent Gran per trobar persones que volguessin donar testimoni de la seva vida en aquest barri i el barri veí de Montbau. Les entrevistes les va realitzar entre els anys 2018 i 2019, en un treball que aplega el testimoni d’una dotzena de persones en més de vint hores de conversa enregistrada amb càmera.

Al periodista i historiador Jaume Fabre Fornaguera li fan mal/li agraden els barris. Ha escrit sobre ells als diferents diaris de la ciutat on ha treballat. I, com Josep Maria Huertas -el primer periodista barceloní a descobrir que hi havia vida més enllà de la Meridiana-, ha dedicat el millor de la seva trajectòria professional a descobrir-los i explicar-los. Els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, publicats entre el 1976 i el 1977, han estat per als periodistes que ens hem dedicat a la informació local una Bíblia. Un vademècum.

Uns xurros amb xocolata..., i una crema catalana..., i una ensaïmada i una orxata i un cacaolat”. A la Granja M. Viader (“Iogurts, brioixeria i pastissos”), a deu metres de la Rambla, una turista de Puerto Rico menja pels ulls. Fins i tot el cambrer l’avisa: “Molt està demanant vostè”. Ella riu amb un moviment de verònica: “És que demà torno al meu país i m’han dit que he de tastar les postres típiques d’aquí”. La Rambla de Barcelona ha recuperat el ple rendiment després de dos anys de pandèmia.

A Juan Carlos Tajafuerce, profesor de instituto, le invade un sentimiento de cabreo e impotencia. Nació y se crió cerca del Parque Güell. “La entrada fue siempre libre para los vecinos”, recuerda con añoranza, “y no olvidemos que durante décadas fue el único espacio verde que tuvimos los habitantes de los alrededores: allí transcurrió mi infancia y la de toda la gente del barrio”.

La novel·la Una casita junto al río ens transporta als inicis del barri del Baró de Viver, a una època -final dels anys vint i trenta del segle passat- marcada per la sacsejada política i social que va viure Espanya. El llibre, que se centra en les vivències de la família Quintana des que s’instal·la a les cases barates, i en el qual apareixen nombrosos personatges -ficticis i també reals-, és fruit de cinc anys d’investigació de l’autor.

Les barraques de Jesús i Maria, que s’aguantaven sota els murs del cementiri de Montjuïc, van ser enderrocades mentre els habitants dormien a dins. Com si fos un bombardeig. Va ser una matinada freda del mes de març del 1973. D’amagat i de pressa. Però no trobareu aquesta història en cap hemeroteca. No n’ha quedat cap document escrit.

Acorralada per la modernitat, la masia de Can Riera, al barri de la Verneda, resisteix en un entorn al qual sembla totalment aliena. Envoltat per un aparcament, un camp de futbol i dues pistes de pàdel, l’edifici és el vestigi d’un passat agrícola en un territori totalment urbanitzat. Una inscripció al portal d’accés data la consagració del mas el 1574, tot i que hi ha documents que assenyalen un origen més antic de la residència. Ha resistit el pas dels segles d’una Barcelona canviant i en l’actualitat és l’última masia que queda a la Verneda.

“Que soni Raimon i que el Huertas no parli al meu funeral”. És l’encàrrec que José Martí Gómez (Morella, 1937-Barcelona, 2022) va fer fa molts anys al seu amic i també periodista de La Vanguardia Eugeni Madueño. Com aquest va interpretar aleshores i va explicar el 24 de febrer passat al tanatori de les Corts, el que en realitat volia dir Martí Gómez era això: “Impedeix que el Huertas llegeixi el meu epitafi, perquè em dirà tants elogis que segur que ficarà la pota”.