Parlar del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) impressiona per l’ús de la desobediència civil com a eina de transformació social i política, per la valentia amb què un col·lectiu transversal es va enfrontar a un exèrcit franquista i per la gran capacitat d’organització territorial i comunitària que va generar la seva gesta malgrat la inexistència d’Internet i xarxes socials.
Menys teoria i més acció directa. Per això, escalaven grues per penjar pancartes, s’enfilaven al gran arbre que cada Nadal col·locava un conegut centre comercial al mig del Portal de l’Àngel, feien marxes en bicicleta fins a la caserna de Tremp i col·lapsaven els jutjats militars amb les declaracions d’insubmissió.
El 15 de febrer de 2003, el passeig de Gràcia de Barcelona va omplir-se com ben poques vegades ho havia fet. Aquell dissabte d’hivern, moltes persones van viure la que fins aleshores era la manifestació més massiva de la seva vida. Al voltant d’un milió de persones van prendre els carrers de la capital catalana per rebutjar la imminent invasió nord-americana de l’Iraq.
En plena Transició política, un grup d’adolescents van crear un moviment pioner a l’Estat espanyol, el primer que va començar a fer campanya contra l’ingrés a l’OTAN, molts anys abans que se celebrés el referèndum sobre la permanència a l’organisme militar. Amb el nom de Grup d’Acció directa No-Violenta AntiOTAN (Ganva) -que mutaria posteriorment cap a Grup d’Acció directa No-Violenta Antimilitarista, per acabar com a Grup Antimilitarista de Barcelona (Gamba)-, va sorgir el 1978 i va dissoldre’s el 1984.
El passat 27 d’abril el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va acordar rescabalar moralment els 1.600 funcionaris municipals que van ser depurats després de la guerra civil i publicar-ne els noms, els càrrecs pels quals van ser imputats i les sancions corresponents en la Gaseta Municipal, en el BOPB (el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona) i en una web que està a l’abast de tothom. Aquesta reparació, que arriba amb 79 anys de retard, no implica cap compensació econòmica per als seus hereus.
El poeta es un hombre como todos, / un albañil que construye su muro: / Un constructor de puertas y ventanas.
El poeta antipoeta Nicanor Parra evidenció en su Manifiesto el compromiso ineludible de su obra con la protesta de la calle (“poesía de la plaza pública”).
Los antipoemas de Nicanor apartaron las rimas, las confidencias de las sílabas, para hacer la revolución de la palabra. Una solicitud, una subasta y un cruce de reproches entre una pareja desenamorada también pertenecen al gremio poético.
Vicenç Casals Costa, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, afirma que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. I que durant anys es van fer “plantacions electorals” amb molta flor. I posa com exemple el cas de Can Galopa, la finca de Collserola que l’alcalde Joan Clos va voler convertir en una vinya per poder regalar ampolles de vi made in Barcelona a les visites il·lustres. Van tirar endavant el projecte saltant-se totes les lleis hagudes i per haver.
Lourdes Garcia és portaveu del Sindicat de Llogaters, entitat que es va presentar oficialment el passat 12 de maig a Barcelona. A l’octubre va tenir lloc la darrera assemblea per abordar la situació precària dels llogaters, que havien estat els grans oblidats del moviment de defensa del dret a l’habitatge.
Conversar amb el Luke és conversar amb moltes persones alhora. Veí crític, supervivent nat, antisistema compromès, independentista convençut, amant de la natura, de la bicicleta i de Sabina. La seva visió no és només local, sinó que l’extrapola al conjunt de la societat. Des del parc de Gandhi, al bell mig del Poblenou, aquest andalús d’origen i català d’adopció ens explica que viure en aquest barri és cada cop més difícil, principalment pel preu dels lloguers: “És tan elevat que molta gent ha de marxar d’aquí. La famosa gentrificació.
A finales de marzo, en lo alto del Turó de la Rovira -en el lugar conocido como Los Cañones- y a iniciativa de la Comisión Ciudadana por la Recuperación de la Memoria de los Barrios de Barracas, el Ayuntamiento de Barcelona descubrió una placa conmemorativa para recuperar y reivindicar la historia de los antiguos barrios que se levantaron en las zonas del Carmel y de Can Baró poblados a partir de los años cincuenta por inmigrantes que llegaban a Barcelona en busca de un futuro más esperanzador.
Turisme, gentrificació, especulació, bombolla del preu del sòl, èxode cap a la perifèria… Són termes que marquen avui l’agenda de tots els debats sobre Barcelona, i la marcaran sens dubte en el futur més pròxim. Què passarà amb aquests i altres fenòmens de cara als pròxims 25 anys? Aniran a més? Tenen límit? Esclataran?
Entrevista a Núria Esplugas, integradora social. Va néixer el mateix any que ‘Carrer’
Núria Esplugas entra a la sala com un remolí. Deixa el casc de la moto en una cadira, es desprèn de l'anorac, de la bufanda de llana que fa només uns segons li embolicava per dues vegades el coll, s'amaga el pèl darrere de les orelles i amb una resolta inseguretat em mira als ulls i diu:
- Vinga.
Joan A. Llinares va ser “l’home de la neteja” del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull. Va ser nomenat director executiu el juliol de 2009 i durant el seu mandat, que va durar 18 mesos, va descobrir una frondosa teranyina de suborns i comissions que esquitxava molta gent i que va avergonyir tot el país. Ell va arribar a provar que en els darrers 10 anys s’havien “despistat” 35 milions d’euros dels quals va poder-ne recuperar set.
L’activista i militant del Procés de Comunitats Negres de Colòmbia Danelly Estupiñán ha vingut a Barcelona per defensar el dret de la comunitat afro-colombiana de Buenaventura a viure amb dignitat en la seva terra. Estupiñán exigeix a les autoritats catalanes que es responsabilitzin dels estralls que provoca la marca Barcelona en el seu país i que pressionin l’Estat colombià i l’empresa TC-Buen perquè acabi amb gairebé vint anys de violència.
Tot i que es va jubilar fa dos anys, Josep Pau Ferrándiz Prats, conegut com a Pepus, no ha deixat de banda un activisme que va començar de molt jove i que avui encara manté ben viu al costat dels iaioflautes o amb la seva tasca a l’Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat, barri al qual va arribar l’any 1977. Va néixer el 1954 a unes masies que ja no existeixen a Virrei Amat, al costat de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, i sempre ha estat vinculat al moviment veïnal.
Amb el suport:
