Si la historia de Nou Barris -ese distrito obrero e históricamente de izquierdas situado al norte de la ciudad- es algo, ese algo es, sin duda, la historia de sus reivindicaciones. Porque gran parte de sus actuales equipamientos han sido literalmente arrancados al poder político a base de movilización y de lucha.

Y decimos “gran parte” y no “todos” porque aún subsiste, como una herida abierta, una reivindicación que va camino de cumplir una década sin ser satisfecha: el Casal de Jóvenes del barrio de Prosperitat.

Més de cinc mil veïns i veïnes de Sant Andreu i Sant Martí han recolzat la iniciativa ciutadana, promoguda per les entitats veïnals, que reclama la reforma urgent del pont del carrer Santander que passa per sobre de les vies del tren de la costa i que comunica Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besós.

En el número 100 de l’avinguda del Paral·lel es troba el solar on hi havia hagut l’antic Teatre Talia, que va ser enderrocat fa 30 anys. Des de llavors que el terreny, de 785m² està tancat i no se’n fa ús.

Si voleu celebrar en gran l'Any Brossa, us proposem una ruta per la dotzena d'espais barcelonins que el recorden amb obres seves d'art públic. De passada, potser descobrireu racons de la ciutat que us havien passat per alt.

Vall d'Hebron i Montjuïc
Us proposem de fer-ho tot en un sol dia, si les cames i el cos us ho permeten.

La fotografia del nou consistori barceloní sorgit de les urnes és sensiblement diferent a l’anterior. I no només perquè sigui menys paritari, s’hagi rejovenit lleugerament baixant dels 50 anys de mitjana i s’hagin renovat 29 dels 41 representants.

Les enquestes no es van equivocar quan preveien un frec a frec entre comuns i republicans. La victòria anava d’un pèl i per això aquesta cursa electoral ha estat una de les més dures que es recorden.

El palacio del marqués de Alfarrás, en el parque del Laberint, ha conseguido poner de acuerdo a los equipos de gobierno que han dirigido la ciudad a lo largo de los últimos 25 años, y no para bien.

Un 15 d’agost de fa dos anys, dia festiu amb comerços oberts, vaig haver d’anar a la ferreteria d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya per una avaria domèstica. “Doncs millor que hagi vingut aquest matí, senyora, perquè aquesta tarda arriben creuers i no podria ni passar”, em va comentar el dependent.

Quan es tracta de la Sagrada Família, mai plou al gust de tothom. Si la seva monumentalitat és motiu d’un intens debat entre defensors i detractors de l’obra d’Antoni Gaudí, encara ho és més la relació desigual que el poderós temple té amb el territori que l’envolta. Qui no pateix de prop l’allau turística que cada any visita el monument, col·lapsa l’espai públic, destrueix el teixit comercial tradicional i dispara els preus de locals i habitatges, no es pot imaginar el trasbals que genera entre el veïnat que es resisteix a abandonar el barri.

Durant la dècada dels anys 70 el Metro començava a arribar als barris de manera lenta i escalonada: el 1970 a Vilapicina; el 1974 a Torras i Bages i el Guinardó; el 1975 al Paral·lel; el 1976 a la Barceloneta; el 1977 a Selva de Mar i el Poblenou.